Programació 2017

Totes les projeccions es faran a les 20h al teatre El Mundial

26 de maig

VENUS

Dinamarca, Noruega (2016) | 80 minuts

04

VO en danès subtitulada en català

Direcció: Lea Glob, Mette Carla Albrechtsen

Producció executiva: Jesper Jack

Edició: Signe Rebekka Kaufmann

Fotografia: Cathrine Coleman

Música: Ola Kvernberg

Producció: Kirstine Barfod, Anna J. Ljungmark, Julie Leerskov

Dues joves directores daneses convoquen un càsting com a part del procés de recerca per filmar una pel·lícula eròtica de i per al sexe femení. En resposta a la crida, més de 100 dones apareixen al seu apartament i parlen directament a càmera sobre les seves fantasies eròtiques, els seus desitjos i les seves frustracions. A mesura que avança el rodatge, les entrevistades s’obren més a càmera i la trama va prenent forma. Les directores s’adonen que, sense haver-ho previst, aquestes sessions íntimes ja són la pel·lícula que necessitaven fer.

Una història sincera, honesta i vulnerable sobre les dones en relació amb el sexe, el desig, les emocions, els descobriments, el paper que suposadament han de tenir  al llit i totes aquelles coses de les quals mai ens havíem atrevit a parlar.

Göteborg International Film Festival – Suècia, 2017

DocPoint Tallinn – Estònia, 2017

Helsinki Doc Point Documentary Film Festival – Finlàndia, 2017

Docu Days UA – Ucraïna, 2017

IDFA – Països Baixos, 2016

És un documental -que sense fer spoilers- és de sexe oral, és a dir, parlat, interioritzat i alhora exterioritzar; explicat per una trentena de dones daneses  de 20 a 30 anys. Aquest fet per mi és molt important, perquè tot seguit  penses com ho explicarien les dones d’altres cultures i religions tant diferents a la danesa, i com ho assimilarien els homes d’aquestes cultures. Les relacions sexuals son un fet «natural, cultural» que al llarg de la història ha anat evolucionant amb la interrelació entre persones de diferents cultures.

Aquestes dones daneses que accepten explicar davant la càmera les seves experiències sexuals, ens refermen la gran complexitat dels sentiments i desitjos que tenim els humans davant la sexualitat.

L’espai escollit per les realitzadores del documental és nu, despullat de qualsevol element que ens faci pensar en res del que estan explicant. És la força, la timidesa o l’emotivitat amb que ho exposen que fan que l’imaginari nostre ens traslladi a les seves vivències.

La vergonya, el pudor, la humiliació, la igualtat, la religió, les fantasies, els mots, entre d’altres son conceptes explicats amb la naturalitat que, a la meva manera de veure-ho només ho fan les dones.

Seria molt interessant veure un documental com aquest fet per homes, a veure si seriem capaços de despullar-se com ho fan les dones, encara que siguin daneses.

Hauríem de ser iguals? Si és així, encara som lluny de ser-ho, no sé si el fet femení lligat a la maternitat -que en aquest documental se’n parla, però poc- fa que a nivell de la relació sexual encara siguem diferents. Potser ha de ser així, complementaris i prou.

És un tema tant profund que no em veig en cor de dir-ne rés més sense sortir-ne escaldat.

En tot cas és un documental tan senzill com complexa, que val molt la pena veure’l.

Antoni Martí. 10 de maig de 2017

28 d’abril

AMATEURS A L’ESPAI

Dinamarca (2016) | 89 minuts

amateurs_Espai_web

VO en danès subtitulada en català

Direcció: Max Kestner

Producció executiva: Sigrid Jonsson Dyekjær

Edició: Jakob Thuesen

Fotografia: Poul Meyer, Claus Mejling, Max Kestner, Kim Høgh Mikkelsen

So: Hans Møller

Música: Paul Leonard-Morgan

Producció: Danish Documentary Production

En Kristian i en Peter són amics, són enginyers de primer nivell i comparteixen un somni: construir un coet fet a casa que els permeti viatjar a l’espai. Si tenen èxit, Dinamarca serà el quart país a la història que envia persones més enllà de l’atmosfera terrestre.

Acompanyats d’un grup de fanàtics de l’aeronàutica, els dos protagonistes hauran de lluitar contra els més grans desafiaments tècnics, i fins i tot hauran de desatendre les seves obligacions familiars per fer realitat el seu somni. Aconseguiran construir un coet amb el mateix pressupost que costaria fer un cotxe?

Amateurs a l’espai és la història d’un dels grans somnis de la humanitat i de com fer-lo realitat, malgrat els petits entrebancs quotidians, com ara perdre el tornavís o les baralles per decidir a qui li toca treure les escombraries. És possible arribar a les estrelles des de casa?

DocPoint, Tallinn – Estònia, 2017

Helsinki Doc Point Documentary Film Festival – Finlàndia, 2017

IDFA – Països Baixos, 2016

Aquest documental planteja, a la meva manera de veure-ho, la diferència que hi ha entre «fer volar coloms» i «tocar de peus a terra».

Els dos protagonistes tenen uns grans coneixements i una gran passió per viatjar a l’espai, però ho volen fer a la seva manera .

La seva idea és construir un coet tripulat low cost a base de comprar el material a Bauhaus i a Ikea i fer proves en un parc d’atraccions. Son amateurs i això vol dir en paraules seves: fer les coses per un impuls irreprimible encara que els costi cinc anys de la seva vida.

Ja de petits veien les grans conquestes de l’espai de les grans superpotències mundials i això ho utilitza el director del documental per fer  un muntatge paral·lel en els moments dels enlairaments «gloriosos» dels americans, soviètics i els seus.

Però ells no defalleixen i en acabar una prova poc reeixida decideixen anar a fer una cervesa i tornar-hi l’any vivent.

Quan és necessari fan un «Verkami»  perquè tenen clar que ho poden aconseguir i perquè tenen els coneixements  suficients. Però han de superar proves i crisis emocionals i aquí és on entre el debat entre la ciència, la tecnologia, l’humanisme  i els sentiments. És el moment de tocar de peus a terra.

Antoni Martí. 17 d’abril de 2017

31 de març

SHADOW GIRL (NIÑA SOMBRA)

Xile, Canadà, Costa Rica (2016) | 75 minuts

ShadowGirl_frame

VO en castellà

Direcció: Maria Teresa Larraín

Producció executiva: Ed Barreveld, Maria Teresa Larraín

Edició: Ricardo Acosta, Ordan Kawai, Tim Wilson

Fotografia: Daniel Grant, Arnlaldo Rodriguez

So: Daniel Pellerin

Producció: Maremoto Productions & Storylinentertainment

Mentre edita la seva última pel·lícula a Toronto, la cineasta Maria Teresa Larraín comença a perdre la vista. Decideix viure sola el dolor i tancar les portes del seu passat, convençuda que mai més podrà treballar com a artista. No obstant això, la notícia de la mort de la seva mare fa que torni al Xile natal que va abandonar 30 anys enrere.

Caminant pels carrers de Santiago coneix un món diferent que la inspira: el dels venedors ambulants cecs de La Alameda, l’avinguda principal de la ciutat.

Un viatge commovedor cap a les profunditats de la ceguesa, en una narració autobiogràfica plena de coratge i optimisme per enfrontar-se a una vida nova.

Premi del Jurat i del Públic, DocsBarcelona Valparaíso – Xile,2016

DocsBarcelona – Catalunya, 2016

BritDoc – Regne Unit, 2016

SANFIC – Xile, 2016

Guangzhou International Documentary Film Festival, GZDOC – Xina, 2016

Festival Internacional de Cinema Documental de Yogyakarta, FFD – Indonèsia, 2016

Premi de l’Audiència, FIDOCS – Xile, 2016

Premi a Millor Pel·lícula, FEDOCHI – Xile, 2016

Millor Documental Nacional, Millor So i Millor Direcció, DIVA – Xile, 2016

La mirada de qui perd la vista, aquesta podria ser la sinopsi d’aquests documental autobiogràfic d’aquesta realitzadora xilena que porta 20 anys de professió al Canada.

Aquest és un treball de introspecció en primera persona sobre la miopia progressiva, és com diríem en l’argot cinematogràfic, un llarg fos a negre.

La impotència, la desesperació, però també alhora les ganes d’afrontar el nou repte en que es veu submergida la protagonista, la porta a conèixer i conviure amb altres col·lectius amb la mateixa situació que ella .

Les reflexions que es planteja en aquest moments de la seva vida professional em recorden amb el gran director de fotografia Luis Cuadrado (autor entre moltes altres de l’extraordinària «El espiritu de la colmena» de Victor Erice ) quan va anar perdent la vista al llarg dels anys i que en les últimes pel·lícules que va treballar il·luminava les escenes per la temperatura (la calor) que desprenien els focus.

Un altre pel·lícula que també em ve a la memòria és «Dancer in the Dark» de Lars Von Trier amb la cantant Björk de protagonista, tenint moltes similituds en el seu tractament sobre la pèrdua de visió.

El documental està construït en diverses petites seqüències que reconstrueixen la vida de la realitzadora i com li evoluciona la pèrdua de la visió.

En definitiva, crec que és un documental per no perdre de vista.

Antoni Martí. 16 de març de 2017

24 de Febrer

DINS L’ARMARI

Països Baixos (2015) | 72 minuts

InsidetheChineseCloset

VO en xinès i anglès subtitulada en català

Direcció: Sophia Luvarà

Producció executiva: Boudewijn Koole, Iris Lammertsma

Edició: Diego Gutierrez, Stefan Kamp NCE

Fotografia: Ton Peters NSC

So: Qiao Xin, Mike Hough, Amos Ho, Jia Xia, Eric Zheng

Música: Alex Simu

Producció: Witfilm

En una societat com la xinesa, on l’homosexualitat és inacceptable, l’Andy i la Cherry lluiten per satisfer les expectatives dels seus pares.

L’Andy, un arquitecte d’èxit que viu a Xangai, decideix sortir de l’armari. El seu pare, avergonyit i decebut, li reclama que es casi amb una dona per mantenir l’honor familiar; la Cherry, casada amb un homosexual, pretén adoptar un fill per complir amb les exigències de la seva mare de mantenir les aparences socials.

L’esforç de l’Andy i la Cherry per aconseguir una vida plena a costa de fingir certs estereotips culturals posa en evidència tot un sistema de valors. Desesperats però sempre mirant endavant, el seu coratge ens mostra una Xina moderna i jove que busca el seu espai de llibertat en una societat marcada per forts valors tradicionals.

DocsBarcelona – Catalunya, 2016

Berlinale – Alemanya, 2016

Belfast Film Festival – Regne Unit, 2016

IDFA – Països Baixos, 2015

És un documental a on s’apunten tota una sèrie de convencions i prejudicis, que van molt més enllà del que a priori  és el tema central, l’homosexualitat.

Dins l’armari hi han moltes peces per anar mostrant. La directora Sophia Luvarà, amb la seva mirada occidental, ens fa veure la complexitat generacional (cultural) entre pares i fills, la vida cosmopolita en contrast amb la rural i tot això en una Xina que en poques dècades s’ha occidentalitzat. Aquest fet radicalitza  encara més la problemàtica plantejada amb els seus efectes col·laterals, com si ets home o dona, si vols tenir un fill o filla, segons el preu al mercat de compra o lloguer (és dur però és així).

El plantejament del documental, a la meva manera de veure-ho, és net: no hi han sortides de to i hi ha una gran complicitat entre «els actors» i la directora. I dic actors perquè en molts moments -quan ella vol,  suposo- aconsegueix que com a espectador siguis coprotagonista d’aquesta història, en la que ells es desenvolupen amb molta naturalitat.

Crec que val molt la pena entrar a l’armari per veure què hi trobem.

Una bona proposta per començar aquest nou espai del Documental del mes a la Bisbal.

Antoni Martí. 09 de febrer de 2017